Mentre que la filosofia de l’idealisme alemany tracta principalment de qüestions fonamentals de la ment i del coneixement, en les ciències naturals i en la tecnologia es van produir progressos significatius i un ràpid augment del coneixement. Un contrapès a l’idealisme és el ressorgiment de l’empirisme, que va trobar la seva expressió específica al segle XIX, especialment a França i Anglaterra, en l’anomenat positivisme. Amb aquest terme es vol significar una filosofia en la qual el món s’ha d’explicar per les ciències naturals i els objectes definits en elles.
Alguns dels seus més coneguts representants són els següents: André-Marie Ampère (1775–1836) diferencià entre les ciències cosmològiques i noològiques i defensà que els conceptes relacionals com espai, temps, quantitat o causalitat tenen validesa absoluta. Auguste Comte (1798–1857) representà un determinisme estricte i una visió del món mecanicista. Interpretà la situació i desenvolupament del món segons les tres etapes teològica, metafísica, positiva. Jeremy Bentham (1748–1832), fundador del utilitarisme. William Whewell (1794–1866), d’àmplia formació científica, i teòrica de la ciència, els seus estudis d’inducció van influir en la teoria de Charles S. Peirce. John Stuart Mill (1806–1873), economista i important defensor del liberalisme, va ampliar l’utilitarisme i va exigir el sufragi per a tothom, essent un gran defensor de la igualtat; adoptà la psicologia asociacionista i la teoria de la inducció, i a diferència de Bentham, no representava un utilitarisme quantitatiu sinó qualitatiu. Thomas Henry Huxley (1825–1895). defensor de l’agnosticisme i l’epifenomenalisme. Herbert Spencer (1820–1903) creà l’evolucionisme com a aplicació de Darwin a la societat. Jakob Friedrich Fries (1773–1843), pretenia unir la filosofia de Kant amb els nous coneixements psicològics. Johann Friedrich Herbart (1776–1841), defensa que la lògica és la ciencia de las condicions del significat dels conceptes i fou un destacat pedagog. Bernard Bolzano (1781–1848) destacà en el camp de la lògica. Ernst Kapp (1808–1896) publicà la primera filosofia de la tècnica. Carl Vogt (1817–1895), metge i zoòleg participà activament en la disputa de 1848 sobre el materialisme. Jakob Moleschott (1822–1893) fou un filòsof popular que teoritzà sobre l’energia com a cicle natural. Ludwig Büchner (1824–1899), un altre filòsof popular sensualista. Emil Heinrich Du Bois-Reymond (1818–1896), va escriure sobre els límits del coneixement natural. Wilhelm Schuppe (1836–1913) defensà la unitat de lògica i teoria del coneixement i fundà l’escola de la immanència. Ernst Laas (1837–1885) defensà que només l’empirisme està científicament justificat. Ernst Mach (1838–1916) fou un important científic i empirista que defensà que el significat d’una teoria depèn del seu ús. Richard Avenarius (1843–1896) fundà amb Mach l’empiriocriticisme. Ernst Haeckel (1834–1919) amplià la teoria de l’evolució i igualà a Déu amb les lleis de la naturalesa. Rudolf Hermann Lotze (1817-1881), criticà el vitalisme i va donar, amb el concepte de «validesa», una base per a la filosofia del valor. Heinrich Gomperz (1873-1942), tardà representant de l’empiriocriticisme.