Els representants del psicologisme no formen una escola en sentit estricte, sinó que el que tenen en comú és que el pensament es percep com a una funció psicològica i aquest aspecte juga un paper essencial en la seva filosofia. En el psicologisme en un sentit més estret, els pensaments són sempre una expressió de la motivació. Com a resultat, mai no poden ser veritables ni falsos, consideració que condueix a conflictes amb la lògica.
Els representants més coneguts són: Friedrich Eduard Beneke (1798–1854) defensà una filosofia anti-idealista sobre la base de una psicologia inductiva. Gustav Theodor Fechner (1801–1887) pretenia que sols es considerassin en psicologia els processos mesurables físicament. Alexander Bain (1818–1903), co-fundador de la psicologia associacionista. Wilhelm Wundt (1832-1920) defensà un paral·lelisme psicofísic i fundà el primer institut de psicologia experimental, a més de treballs sobre lògica i sobre inducció. Franz Brentano (1838-1917) fundà la psicologia de l’acte i va definir el concepte de intencionalitat. Eduard von Hartmann (1842-1906) defensà un realisme crític i publicà una filosofia del inconscient. Anton Marty (1847-1914) fou un deixeble de Brentano i va fer estudis sobre les funcions lingüístiques. Carl Stumpf (1848-1936) deixeble de Brentano i mestre de Husserl. Theodor Lipps (1851-1914), en el centre de les seves reflexions situa la «experiència interna», la que també fou en la seva estètica psicologista el factor conductor de la seva filosofia. Alexius Meinong (1853–1920) va intentar mostrar l’objectivitat dels sentiments i desitjos. Christian von Ehrenfels (1859–1932), deixeble de Brentano fou un precursor de la teoria de la forma. James Mark Baldwin (1861–1934) teoritzà sobre l’experiència estètica global, l’efecte Baldwin. Rudolf Eisler (1873–1926), seguidor de Wundt, fou lexicògraf i especialista en Kant.