Els corrents filosòfics que durant el segle XIX seguiren a la mort de Hegel, el hegelianisme, aviat es distinguiren per les conseqüències polítiques que extreien. Els coneguts com Althegelianer o Rechtshegelianer, amb una orientació política conservadora, van veure en l’estat prusià la realització de l’estat racional i cristià.
Entre els més coneguts d’aquest vells hegelians o hegelians de dreta cal esmentar: Philipp Konrad Marheineke (1780–1846), teòleg que cerca en connexió al sistema de pensament hegelià conciliar la fe i el saber. Carl Friedrich Göschel /1781–1861) que intenta unir filosofia i teologia en els Aphorismen über Nichtwissen und absolutes Wissen. Johannes Schulze (1786–1869) que, com a defensor del nou humanisme, va argumentar que hi havia una necessitat d’educació general enciclopèdica, i com a polític cultural, va ajudar a molts hegelians a ocupar un lloc a les universitats de Prússia. Georg Andreas Gabler (1786–1853) que va defensar la filosofia hegeliana dels atacs de Trendelenburg. Eduard Gans (1798–1839), filosof del dret va ser el fundador en Alemanya del dret comparat i opositor de l’Escola Històrica de Dret al voltant de Savigny. Leopold von Henning (1791–1866) publicava els Jahrbücher für wissenschaftliche Kritik (Berliner Jahrbücher), autèntic òrgan de l’escola hegeliana. Karl Ludwig Michelet (1801–1893), va fundar en 1843 la Philosophische Gesellschaft zu Berlin i el seu objectiu fou aplicar els mètodes i els principis hegelians a qüestions de la història antiga de la filosofia i volia desenvolupar la doctrina de Hegel en una “filosofia d’acció” que canviava la realitat. Ludwig Boumann (1801–1871) va escriure sobre estètica i criticà la filosofía del dret de Michelet. Heinrich Gustav Hotho (1802–1873) va implementar la filosofia d’Hegel, especialment en el camp de l’estètica i la història de l’art. Karl Rosenkranz (1805–1873) que, a diferència de molts hegelians contra la idea de una dialèctica harmoniosa, pel qual fou fortament criticat per Michelet i Ferdinand Lassalle. Johann Eduard Erdmann (1805–1892) representa la història de la filosofia com a la contínua tasca de respondre a les preguntes essencials de la vida des del principi dels temps.