Amb la categoria “historicisme” la història de la filosofia fa referència a un influent corrent filosòfic i històric a Alemanya durant els segles XIX i XX. Destaca la historicitat de l’home, el seu ancoratge en una tradició i la consciència de ser influenciat pel passat, i considera que totes les idees i institucions com l’estat i la nació no són resultats racionals de processos socials, sinó com a entitats orgàniques i produïdes històricament. La història no hauria d’explicar-se en l’historicisme per superestructures filosòfiques o metafísiques, sinó que s’hauria de desenvolupar una comprensió de la individualitat de les èpoques i dels esdeveniments individuals.
Barthold Georg Niebuhr (1776–1831), fundador de la historiografia. Friedich Ast (1778–1841) va investigar sobre Plató i va defensar una filosofia de la història sistemàtica. Leopold von Ranke (1795–1886), defensà l’objectivitat dels coneixements històrics. Alexis de Tocqueville (1805–1859) va fundar la ciència política comparada i defensà que la igualtat política condueix a una reducció de la responsabilitat personal. Johann Gustav Droysen (1808–1884) introduí en les ciències de l’esperit la hermenèutica. Heinrich von Treitschke (1834–1896) defensà l’esplendor i la glòria de Prússia i fou antisemita. Theodor Mommsen (1817–1903) fou un oponent liberal en la disputa antisemitista. Jacob Burckhardt (1818–1897), reconegut historiador de la cultura. Friedrich Ueberweg (1826–1871), historiador de la filosofia i aristotel·lic. Friedrich Meinecke (1862–1954), fundador de la història de les idees. Benedetto Croce (1866–1952), historiador italià de la societat.