Les “filosofies de la vida”

La història de la filosofia anomena “filosofies de la vida ” (Lebensphilosophien) a un ampli i heterogeni corrent que es va desenvolupar principalment a Alemanya i França com a alternativa a les ciències naturals i a la filosofia que posava l’èmfasi unilateralment en la racionalitat. Amb del concepte de “vida” designaren una totalitat que no es pot captar ni descriure amb els conceptes i la lògica. Una vida integral inclou també elements no racionals, creatius i dinàmics.

Alguns dels seus principals representants són: Wilhelm Dilthey (1833–1911) fundador de las ciències de l‘esperit com a àmbit científic propi. Vivencia com a concepte connector. Diferència entre explicació i comprensió, va ampliar la hermenèutica a l‘art, el dret i la religió. Rudolf Eucken (1846–1926) treballà sobre Del sentit i valor de la vida i Corrents espirituals de la actualitat; fou contrincant filosòfic del reconegut Ernst Haeckel. Henri Bergson (1859–1941) defensà el temps vivenciat com a esta mental i que el coneixement del ser holístic requereix intuïció. Maurice Blondel (1861–1949) desenvolupà la filosofia de l’acció i la seva manera de pensar està marcada per la revelació de Déu en la tradició catòlica. Georg Simmel (1858–1918) defensà que la veritat és un regne independent de la psique, hauria de ser una categoria original. Formulà una filosofia del diners que mostra com els diners es converteixen en Déu. Fundador de la sociologia urbana. Hans Driesch (1867–1941), representant del neovitalisme. Ludwig Klages (1872-1956) defensà la contraposició del cos i de l’ànima i l’epistemologia com a ciència de la consciència. Georg Misch (1878–1965) deixeble de Dilthey escriví una història de l’autobiografia. Erich Becher (1882–1929) defensà que hi ha una ànima supra-individual.

Spread the love