Titulada Sobre la quàdruple arrel del principi de raó suficient (1813), conté, segons ell escriu en el pròleg de l’edició de 1847, “la” seva idea, que desenvoluparà al llarg de la seva vida i que no deixarà de repetir. Així, Schopenhauer afirma en 1847 en el pròleg a una nova edició del seu llibre, que en ell estan ja contingudes totes les idees que després brollaren en El món com a voluntat i representació.
El llibre, la seva tesi doctoral, comença així:
Platón el divino y el asombroso Kant unen sus vigorosas voces en la recomendación de una regla para el método de toda filosofía, y aun de todo saber en general1. Han de satisfacerse por igual, dicen, dos leyes: la de la homogeneidad y la de la especificación, sin abusar de la una con perjuicio de la otra. La ley de la homogeneidad nos enseña, mediante la observación de la semejanza y concordancia de las cosas, a aprehender las variedades para reunirías en especies y éstas en géneros hasta que llegamos finalmente a un concepto supremo que lo abarque todo. Comoquiera que ésta es una ley transcendental, esencial a nuestra razón, presupone que la naturaleza le sea conforme, suposición que se expresa en la antigua regla: entia praeter necessitatem non sunt multiplicanda. Al contrario, la ley de especificación es expresada por Kant así: entium varietates non temeré sunt minuendae. Ésta requiere que distingamos bien las especies unidas en el concepto del género que las abarca, y a su vez las variedades superiores e inferiores comprendidas en tales especies, guardándonos de dar ningún salto, y, sobre todo, de no subsumir las variedades inferiores, y, menos aún, los individuos, inmediatamente bajo el concepto de género, siendo cada concepto capaz de una nueva división en conceptos inferiores, pero sin llegar ninguno de éstos a la mera intuición. Kant enseña que estas dos leyes son principios transcendentales de la razón, que postulan a priori el acuerdo de las cosas con ellos, y Platón parece expresar a su manera lo mismo al decir que estas reglas, a las que toda ciencia debe su origen, nos fueron arrojadas de la mansión de los dioses con el fuego de Prometeo.
1Platón, Phileb., pp. 219-223; Politic, 62, 63; Phaedr., 361-363, ed. Bip. Kant, Crít. de la Razón Pura, Apéndice a la Dialéctica Transcendental.
Eugenio Trías diu en la introducció d’aquesta obra que el que fonamenta en ella és el mètode, que es sintetitzarà després en el primer llibre de El món com a voluntat i com a representació, un mètode que és crític i kantià.
Significa una radicalització simplificada i econòmica del criticisme transcendental en virtut de la qual hom pensa la causalitat com la categoria única i fonamental en la qual es nua el vel de maia del món dels fenòmens. Aquesta categoria, cal diferenciar-la radicalment del principi en virtut del qual introduïmla forma lògica a aquests fenómens: no es pot produir una iniqua síntesi de ratio cognoscendi i ratio essendi. Però aquest món fenomènic, lligat per la llei causal, no deixa de ser la il·lusòria pantalla platònica que ens dóna la falsejada i trucada pell de les coses (Trías 19-20).
En la dissertació adopta el idealisme de Kant i el resultat fonamental de la reflexió kantiana, és a dir: que el món i els objectes que el componen no són més que representacions. Per aquest motiu el principi de raó suficient no s’aplica sinó a representacions. El principi com a tal queda exposat en el § 5 del primer capítol: Més endavant ha de ser mostrat que el principi de raó suficient és una expressió comuna de diversos coneixements donats a priori. Això no obstant, ara com ara ha de ser exposat en una fórmula. Jo escullo la fórmula de Wolf com a més universal: Nihil est sine ratione cur potius sit, quam non sit. Res no és sense una raó que expliqui per què és.
Schopenhauer reduí els dotze conceptes purs a priori de l’entendriment (categories) del sistema kantià a un sòl: el principi de raó suficient, que se subdivideix en quatre formes:
- el principi de raó suficient de l’esdevenir o de la causalitat que se correspon amb la representació empírica,
- el principi de raó suficient del conèixer que se correspon amb la veritat lògica,
- el principi de raó suficient del ser que se correspon amb la geometria i l’aritmètica
- el principi de raó suficient de l’obrar que se correspon amb el coneixement de sí.
Aquest principi aplicat a les representacions donarà lloc a diverses formulacions del principi segons el tipus de representacions de que es tracti:
- Si es tracta de representacions intuïtives, completes i empíriques, s’aplica com a llei de causalitat.
- Si es tracta de conceptes i representacions abstractes, s’aplica com a principi de raó del coneixement i es diversifica segons que el judici constitueixi una veritat empírica, lògica, transcendental o metalògica.
- Si es tracta del que constitueix la forma de les representacions, el temps i l’espai, el principi s’aplica com a raó de ser.
- Si es tracta del subjecte de la voluntat, s’aplica com a llei de motivació.
Tales principis son l’aplicació a quatre necessitats: necessitat física, lògica, matemàtica i moral.
Com exemples de qüestionament del principi i la seva importància, són:
Bertrand Russell considera que el principi de raó suficient engloba dos principis: Un de caràcter general que se aplica a tots rld mons possibles i un altre d’especial que sols s’aplica al món actual. Ambos principis es refereixen a existents, possibles o actuals, però mentre el primer és una forma de la llei de causalitat (final), el segon consisteix en l’afirmació de que tota producció causal actual està determinada pel desig de bé. El primer té un caràcter metafísicament necessari (principi dels contingents possibles), mentre que el segon és contingent (principi dels contingents actuals).
Martin Heidegger considerà aquest principi com a una qüestió central de la metafísica que ateny a la qüestió del fonament. Considera que té dos aspectes: un negatiu (nihil est sine ratione), res existeix sense una raó; i un afirmatiu (omne ens habet rationem), tot ser té una raó. Per a Heidegger la forma negativa es més fonamental, ja que no ateny a les coses de les que s’afirma quelcom, sinó al fonament de les coses, del qual no s’afirma res. Per Heidegger el principi s’interpreta erròniament al confondre’s «raó» amb «fonament». Per tant el principi declara que no hi ha res sense raó, per tant declara que el principi no manca de raò, però no dona la raó del fonament. La raó del principi no es troba en el principi. Per a Heidegger el sentit d’aquest petit principi de raó es el sentit originari del “logos”, com el que “es fa veure”, el que s’obri del ser per a fer-se “present”. D’aquest forma aquest petit principi es converteix en el gran principio, quan parla com “paraula del Ser”, anomenant a aquest Ser, “Raó”.
Temes
- Formular en termes més moderns el “principi de raó suficient” i els dos principis que l’animen segons Plató i Kant.
- Com s’interpreten aquests principis en la resta de filosofies post-hegelianes.